Feia molt sol i ens fregia el cap. Després, arròs una mica picant. Després llibres després cafè després Quaderns d’Àfrica després cine i kebab. Segurament buscava els meus pulmons. Res de cares inverses o coixins durs. Tot és inconscient i no. Manta i sol. El tacte suau de la taula de fusta als peus... Una casa enmig d’una illa amb aeroport. Si un llibre entra a dins s’hi queda i hi dorm. Cuscús.

M’he tret els pantalons, he obert la finestra, he rigut desafinant una suite francesa.

I fer coses amb la porta ajustada enlloc de seure davant la paret amb els ulls gairebé en blanc.

Un ram de mimosa

També hem pujat a la roda de fira de Londres. Pujar a la roda és com pujar al cel. Les rodes són les ruletes de l'infinit. Pujar a una roda de fira és un acte d'entrega, no saps mai si en tornaràs a baixar. Una cistella podria començar a volar sola i després enfonsar-se en un mar o en un riu. Estic convençuda que moltes persones han desaparegut en cistelles de rodes i ningú se n'ha adonat.

Em fascina la mirada de la nena petita d'un quadre, la Capel Family. Oli sobre tela. sis personatges més al quadre i un barret negre. Però sempre que el miro els ulls se me'n van a la mirada i a les galtes de la nena amb vestit blanc, barret blanc i llaçada vermella. Em recorda un nen que anava a l'autocar quatre, jo sempre li pessigava les galtes. Era més petit i plorava perquè no li agradava que li pessigués les galtes. Jo no me'n podia estar. Quan veig galtes grosses i molsudes les he de pessigar, m'entra un desig irrefrenable, un impuls que no puc controlar. M'acosto al text del costat del quadre.

Un ram de mimosa.

L'alè profund dels ulls

Fa anys el cineasta Werner Herzog es va posar a caminar i a escriure. Desde Munic li havien arribat notícies que una amiga seva a París estava greument malalta. Herzog, en lloc de precipitar-se cap a l'avió o solcar perilloses autopistes hivernals d'Alemanya, va decidir arribar a París caminant, com si les seves passes poguessin conjurar la mort irreversible de l'amistat. D'aquest gest en va sortir un llibre ensucrat titulat: "Del caminar sobre el gel", una bella metàfora a  la qual cal acudir quan el viatge és més passió que funció i l'itinerari lent i curvilini es converteix en la distància més dolça entre dos puntets.
(L'acte de desplaçar-se ha estat sempre més important que el moment de l'arribada. Ara, en lloc d'anar als llocs hi anirem anant! A l'hivern es pot començar la marxa cap a aquells indrets que només es poden visitar a l'estiu: la calor del teatre de Bagreuth, els concerts mozartians de Salzburg, deixar-se bressolar...)

Un día puedes dejar un piano de color azul bajo la lluvia, también puedes lanzar una alcachofa por la ventana. Pero recuerda, puede que al día siguiente, el piano tenga la capacidad de recordar la lluvia y que tus dedos le recuerden a algo. Algo extraño, algo que no intuyes, algo que puede ser tan real como también lo son tus recuerdos. La alcachofa, sin embargo, al mismo tiempo que la lanzabas por la ventana, a medida que aterrizaba sin temor a nada, tú tenias un exámen sobre la alimentación saludable. La alcachofa se preguntaría algo.

Y desnudar la palabra "algo" para que comprendierais todo esto. Pero ese piano lo supo comprender sin desnudar... Y alguien encontró una dulce alcachofa bajo la lluvia sin comprender algo.

Un petit paper engroguit

Un dia t'adones que res és tan greu. Ens passen coses dolentes i pensem que són la gran desgràcia de la vida, que d'allò mai en sortirem, mai ens recuperarem. I un dolç dia... tornes a sortir al carrer, vas a comprar el pa, fas broma amb la persona que tens al costat, i tornes a la vida. La vida sempre torna.

Petit tobogan de color taronja

De petita sempre li ha preocupat la mort. Tenia una amiga molt dolça, la Benita, i parlaven. S'amagaven sota el tobogan i li preguntava: Benita, ¿cómo nos morimos? ¿nos morimos solos o en grupo? Pero, pequeña, ¡qué tonta eres! ¿como nos vamos a morir todos de golpe? Nos morimos uno a uno. I a ella això no li agradava gens i aleshores parlava amb la seva àvia i aquesta, per tranquilitzar-la, li deia que no es preocupés, que ens moríem per tongades, tots junts, i aleshores venien uns altres a repoblar la terra.

Descriure, escriure, riure, re

I per acabar, què millor que un dolç començament?

Obro el petit portàtil, obro el processador de textos.

És buit, no hi ha re.

Ric,
escric,
descric.

*Ambunpoquetd'intratabletatable.

La senzillesa de les coses

M'agrada riure mentre estic escrivint això, de fet m'agrada pensar en un punt. Un punt, que podreu observar sense saber exactament el per què

                   .

                                                                         o sí

Dolça dolçor improvitzada

Sempre hi ha motius per somriure, i a cops és tan delicadament dolç... Que em cauen petites llàgrimes plenes de transparència. Són d'aquelles llàgrimes inesperades, que et surten quan fa un moment somreien, llàgrimes dolçes que somreien. Són aquestes ditades de tristesa que em venen a buscar, quan sento que les persones formen part d'una llàgrima d'un color inexplicable. És quan sento per dins, que la seva vida els hi està passant per davant i ja no recorden l'olor que feien les flors, ja no recorden el so que feia un piano. Tot és tan delicadament fràgil, que he pogut comprende el país de les llàgrimes. He pogut comprende el país de les llàgrimes gràcies a les persones. M'esforço per buscar un sol motiu que els hi fagi somriure, cerco, necessito els seus somriures plens de dolça sinceritat... vull ensenyar aquestes petites alegries que ens convida la vida a veure, que encara em falten moltes per descobrir. Però ja no calen paraules, estic aquí... vindré a donar-te tendresa amb delicades abraçades! Les abraçades són tan necessàries...

Uns ulls brillen i somriuen, mentre algú que no conec, fica un accent a la paraula "poètic."

                                                 

Arrels amb Ç

-Totes les persones tenim arrels, diferents arrels. - li digué, somriguent. Cabells que esdevenen a arrels, arrels que esdevenen a diferents mons interiors que pocs han tingut el privilegi de conèixer. Les persones no podem oblidar les nostres arrels, perquè si fos així, la primera pregunta en forma d'espiral seria d'on prové la raça humana metafòricament o filosòficament parlant i la segona pregunta en forma de doble espiral seria d'on provens tu, qui ets. Les flors tenen arrels, els arbres tenen grans arrels que profunditzen a tot deixant un petit rastre. I saben aprofitar tant el temps, que quan bufa el vent... simplement, ballen! És estranyament important saber observar com les flors i els arbres mantenen les seves arrels, tenir cura quan ploren per la pèrdua d'aquestes mateixes. Arrels és l'única paraula que aquest relat oral té en cursiva. Són tan importants, que fins i tot s'han exterioritzat desde els principis d'uns principis en forma de fils. Fils visibles que tallam amb tisores, fils visiblement invisibles que acariciam amb una pinta i dolç sabó perfumat...

Si ho pensam encara més detingudament, quan ens hem acomiadat d'un sol cabell del nostre cap de manera glaçada i esporàdica, sempre ha fet mal. Però pocs segons abans d'arrancar-te'l, saps ja que aquest fil et farà mal. I és aquest, el que també ha format part de tu. Hi ha fils que decideixen no sortir. Persones que han deixat de tenir fils per boirosos motius que la meva ment encara desconeix.
Però segueixen tenint petites arrels.

- Així doncs... què no és guapo això? - li digué, entre rialles.

Un subtítol incandescent

Subratllava amb la mirada un preludi musical sense voler. Jocs d'ensucrades paraules que s'enfilaven entre l'extrem del seu barret mullat fins a l'altre extrem. Ella pensava sobre la sensació d'una realitat palpable, d'un dispositiu que desconnectés i connectés els sentiments d'un cor melòdic, real. Exclamar, respirar molt suaument... i petites i profundes punxades de dolor sense forats. Unes petites punxades que, la dona del barret mullat, tenia la certesa de sentir... acompanyant melodies d'un bell Univers que desconeixia i coneixia. Encara escric un record rere dos punts:

-Quan el teu cos palpiti, aclucal'ulldretiguia'tpelcorquetensjustaquí.

I a continuació, ella em somreia a través del mirall i aclucava l'ull dret amb un barret mullat. Somriures d'aquells que s'enfilen i et fan pessigolles al nas.

Ballant un swing de paraules

Les gotetes de pluja somreien triunfants entre el seu somriure i els seus cabells. Quan les gotes feien pessigolles, ell agitava l'orella dreta i aclucava els ulls per agraïr aquell petit instant ple d'eternitat. Quin somriure.
Aquell dia, aprofitant metàfores mullades, les paraules del periòdic començaven a sortir xiulant. Xiulàven  dintre d'una persona que portava un paraigüa. Aquest paraigüa no li agradava mullar-se, aquesta persona no li agradava portar el paraigüa. Ell, agitava l'orella dreta mentre seguia caminant pel seu camí, feliç. Pensava què faria amb el periòdic quan arribés a casa. Faria un ocellet de paper amb paraules refrescants, perfum i... el deixaria pel jardí. Això mateix! així el periòdic deixaria de ser un senzill i simple periòdic. Però pocs ho sabrien. Ell i el seu somriure, serien els únics testimonis d'una metamorfòsi com la d'un l'ocell, com la d'una paraula. Més o menys, si fa no fa. El dolç i salat paraigüa, seguia rondinant fins que, la persona el va agafar suaument, amb les mans mullades, i el va tancar. Ara no es mullava per dins. Ara la persona amb un mig somriure, es mullava per fora... barrejant fulles de te. Encara quedava un temps bastant considerable per arribar a la botiga, i mentre seguia caminant... Ell ja havia acabat de crear l'ocell de paper. Molt dolçament. Ella poc temps després, arribava per fi a la botiga, deixava el paraigüa, s'eixugava els somriures, i començava la feina. Ell, enganxat dins dels seus pensaments, amb l'ocell de paper entre les mans, li arribava una paraula... Una paraula estranyament interessant.


Ella, no havia deixat d'observar aquell paraigüa, dubtant entre mullar-se per dins o per fora de tornada cap a casa.


Ell, xiuxiuejava una paraula d'un antic i dolç periòdic.

Una abraçada

L'importància d'un gest tan senzill i tendre...                                                                                   
                                                                                                                                      *                
                                                                                                                                                                 *

                                                                             
                                                                                             Cal estimar.                     
                                                            *

Mots perfumats

"El poeta acostumava a passejar -acompanyat d'una noia-per una plaça on hi havia una captaire. La dona sempre seia al mateix lloc, sense mirar els passejants ni implorar-los almoina, i tampoc mostrava agraïment quan rebia algun donatiu. Tot i que la seva amiga sovint l'obsequiava amb una moneda, Rilke mai donava almoina a la dona.

Un cop, la jove va preguntar al poeta el motiu pel qual no li donava res, i ell va contestar:

-És el seu cor el que necessita un regal, no la seva mà.

Uns dies després, Rilke va deixar una rosa a la mà esquerdada de la captaire. Llavors va passar una cosa inesperada: la dona va elevar la mirada i, després de besar efusivament la mà del poeta, va sortir del lloc brandant la rosa. El racó de la captaire va restar buit durant tota una setmana, després de la qual va tornar a ocupar el seu lloc.

-Però de què ha viscut tots aquests dies, si no ha estat a la plaça demanant?- va preguntar la noia al poeta.

I ell va contestar:

-De la rosa."

.*

Un punto suspensivo color violeta

Nunca imaginé escribir en un dormitorio sin luz. Encantador. El interruptor y la bombilla quisieron descansar en un momento poco oportuno y... bueno, no le doy importancia. Ahora a oscuras, la risa se me escapa en sorbitos al pensar que estas palabras escritas, tú lector o lectora, las leerás... y es que me lo paso bomba al pensarlo.Y es por eso, que te doy mis más queridas y humildes gracias. Ahora que, lo que escribo es un poco extraño o complejo de entender, no lo sé, bueno quizá tú seas capaz de entenderme. Y mientras sigo sin luz, la letra se transforma y se pierde en el corazón de los dedos de mis pies. Teniendo en cuenta, que carezco de tiempo, me es inevitable controlar mi mente cuando esta misma me envia un mensaje caprichoso como: "¡Pero vaya chica! necesito delirar unos minutos...". Y yo, pues... no tengo otra alternativa que hacerla feliz. Luego eso sí, sonrío satisfecha. Nada más y nada menos, que hoy me llama la atención los puntos suspensivos. Me tomaré un café mientras sigo con mis múltiples futuras y presentes tareas. Tiempo de reflexión con espuma de café. Dia soleado que promete pequeños detalles cotidianos. Ahora que, parece ser que se avecinan unas nubes grises asi de majestuosas. Las nubes son sinceras consigo mismas. La ventana también está de acuerdo conmigo, creo. Mis labios susurran algo que ni yo misma puedo observar, ni sentir, ni oír. Entonces, si llueve... me mojaré. Me mojaré.

Me despido de ti con una sonrisa, de mi con unos nuevos puntos suspensivos, y de mi fiel querida ventana que me acompaña y me proporciona luz ante la oscuridad... Voy de nuevo, en busca de mi café espumoso, ¡que luego se evaporará! Así, sin más... 

Un calcetín de papel

Conocí un chico llamado Mondo, que quería tener las orejas más grandes para poder escuchar mejor a las flores. De vez en cuando tenía nubes color pastel en el pecho. Y recuerdo cuando le picaba el guiño al mirar su mente... y un poco de dulce de leche. *Mondo me enseñó con la yema de los dedos el lenguaje de las flores. Me enseñó, a respetar las espirales que rondan en la mente de las personas. Me enseñó también, a descifrar miradas... y me condujo durante muchos días en un caballo de plastilina sin saber el por qué. Y un día nevado, *Mondo me saludó desde un jardín repleto de flores. Pero como vosotros sabéis, los recuerdos se amontonan sobre recuerdos, más o menos llega a ser como un montón de ropa pareciéndose así, un poco, a la Torre de Pisa. Y aparece un calcetín *desparegut, pero feliz. Compartimos instantes que ahora yacen guardados dentro de un pañuelo blanco que todos tenemos justo junto al corazón!  Encontráis pues, en una pupila sin espiral. Supongo que habrá en aquel mismo instante un poco de dulce de leche en vuestra mente cuando la encontráis... Y un caballo de plastilina que os esté esperando con mucha naturalidad.

.
                                                        Avui                

                            trobo           

                                                que

                      m'han                                          

crescut                         
   les


orelles.

                                                    

Connexió inesperada

Avui tenia la necessitat de llegir una paraula que ho digui tot i a la vegada res. He intentat comprende el llibre que canvia de prestatgeria quan necessita plorar a soles cada Dimecres a la tarda. He intentat imaginar-me  perplexa un microones volant per l'escenari diguent "bona nit...", o un llampec que cau del cel assaborint trossets de pà. Ui!

I ara...

un somriure inesperat.

Fa un minut i 25 sjgons avui tjnia la njcjssitat dj plasmar no m'jnrjcord jl quj. Sol no passar. Vaja, ara jm pjnso quj jl tjclat no jm funciona gairj bj. Va sol quan fa sol, pjrò js !fjliç així. M'agrada quj ho sigui.

Somriurj injspjrat avançant pjr un girasol qualsjvol, tamb(é).

(Avui entre aquestes paraules
hi ha una exclamació que té
el cap
per avall.)

Nada más brillante que esa estrella... *

Supongo que... las estrellas me dejaron sin palabras!
Mientras medito y intento encontrar la mágia en esta grande y a la vez pequeña ciudad. Aquí me teneis... comiendo mi aperitivo del día, llamado "El juego de los cuentos".
Este aperitivo del cual os hablo es muy especial... y contiene miel y algunas que otras gustosas palabras.


¡Mirad! ¡Mirad!
¡Hasta las estrellas se aproximan!