Feia molt sol i ens fregia el cap. Després, arròs una mica picant. Després llibres després cafè després Quaderns d’Àfrica després cine i kebab. Segurament buscava els meus pulmons. Res de cares inverses o coixins durs. Tot és inconscient i no. Manta i sol. El tacte suau de la taula de fusta als peus... Una casa enmig d’una illa amb aeroport. Si un llibre entra a dins s’hi queda i hi dorm. Cuscús.

M’he tret els pantalons, he obert la finestra, he rigut desafinant una suite francesa.

I fer coses amb la porta ajustada enlloc de seure davant la paret amb els ulls gairebé en blanc.

Un ram de mimosa

També hem pujat a la roda de fira de Londres. Pujar a la roda és com pujar al cel. Les rodes són les ruletes de l'infinit. Pujar a una roda de fira és un acte d'entrega, no saps mai si en tornaràs a baixar. Una cistella podria començar a volar sola i després enfonsar-se en un mar o en un riu. Estic convençuda que moltes persones han desaparegut en cistelles de rodes i ningú se n'ha adonat.

Em fascina la mirada de la nena petita d'un quadre, la Capel Family. Oli sobre tela. sis personatges més al quadre i un barret negre. Però sempre que el miro els ulls se me'n van a la mirada i a les galtes de la nena amb vestit blanc, barret blanc i llaçada vermella. Em recorda un nen que anava a l'autocar quatre, jo sempre li pessigava les galtes. Era més petit i plorava perquè no li agradava que li pessigués les galtes. Jo no me'n podia estar. Quan veig galtes grosses i molsudes les he de pessigar, m'entra un desig irrefrenable, un impuls que no puc controlar. M'acosto al text del costat del quadre.

Un ram de mimosa.

L'alè profund dels ulls

Fa anys el cineasta Werner Herzog es va posar a caminar i a escriure. Desde Munic li havien arribat notícies que una amiga seva a París estava greument malalta. Herzog, en lloc de precipitar-se cap a l'avió o solcar perilloses autopistes hivernals d'Alemanya, va decidir arribar a París caminant, com si les seves passes poguessin conjurar la mort irreversible de l'amistat. D'aquest gest en va sortir un llibre ensucrat titulat: "Del caminar sobre el gel", una bella metàfora a  la qual cal acudir quan el viatge és més passió que funció i l'itinerari lent i curvilini es converteix en la distància més dolça entre dos puntets.
(L'acte de desplaçar-se ha estat sempre més important que el moment de l'arribada. Ara, en lloc d'anar als llocs hi anirem anant! A l'hivern es pot començar la marxa cap a aquells indrets que només es poden visitar a l'estiu: la calor del teatre de Bagreuth, els concerts mozartians de Salzburg, deixar-se bressolar...)

Un día puedes dejar un piano de color azul bajo la lluvia, también puedes lanzar una alcachofa por la ventana. Pero recuerda, puede que al día siguiente, el piano tenga la capacidad de recordar la lluvia y que tus dedos le recuerden a algo. Algo extraño, algo que no intuyes, algo que puede ser tan real como también lo son tus recuerdos. La alcachofa, sin embargo, al mismo tiempo que la lanzabas por la ventana, a medida que aterrizaba sin temor a nada, tú tenias un exámen sobre la alimentación saludable. La alcachofa se preguntaría algo.

Y desnudar la palabra "algo" para que comprendierais todo esto. Pero ese piano lo supo comprender sin desnudar... Y alguien encontró una dulce alcachofa bajo la lluvia sin comprender algo.

Un petit paper engroguit

Un dia t'adones que res és tan greu. Ens passen coses dolentes i pensem que són la gran desgràcia de la vida, que d'allò mai en sortirem, mai ens recuperarem. I un dolç dia... tornes a sortir al carrer, vas a comprar el pa, fas broma amb la persona que tens al costat, i tornes a la vida. La vida sempre torna.

Petit tobogan de color taronja

De petita sempre li ha preocupat la mort. Tenia una amiga molt dolça, la Benita, i parlaven. S'amagaven sota el tobogan i li preguntava: Benita, ¿cómo nos morimos? ¿nos morimos solos o en grupo? Pero, pequeña, ¡qué tonta eres! ¿como nos vamos a morir todos de golpe? Nos morimos uno a uno. I a ella això no li agradava gens i aleshores parlava amb la seva àvia i aquesta, per tranquilitzar-la, li deia que no es preocupés, que ens moríem per tongades, tots junts, i aleshores venien uns altres a repoblar la terra.

Descriure, escriure, riure, re

I per acabar, què millor que un dolç començament?

Obro el petit portàtil, obro el processador de textos.

És buit, no hi ha re.

Ric,
escric,
descric.

*Ambunpoquetd'intratabletatable.