També hem pujat a la roda de fira de Londres. Pujar a la roda és com pujar al cel. Les rodes són les ruletes de l'infinit. Pujar a una roda de fira és un acte d'entrega, no saps mai si en tornaràs a baixar. Una cistella podria començar a volar sola i després enfonsar-se en un mar o en un riu. Estic convençuda que moltes persones han desaparegut en cistelles de rodes i ningú se n'ha adonat.
Em fascina la mirada de la nena petita d'un quadre, la Capel Family. Oli sobre tela. sis personatges més al quadre i un barret negre. Però sempre que el miro els ulls se me'n van a la mirada i a les galtes de la nena amb vestit blanc, barret blanc i llaçada vermella. Em recorda un nen que anava a l'autocar quatre, jo sempre li pessigava les galtes. Era més petit i plorava perquè no li agradava que li pessigués les galtes. Jo no me'n podia estar. Quan veig galtes grosses i molsudes les he de pessigar, m'entra un desig irrefrenable, un impuls que no puc controlar. M'acosto al text del costat del quadre.
Un ram de mimosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada