Subratllava amb la mirada un preludi musical sense voler. Jocs d'ensucrades paraules que s'enfilaven entre l'extrem del seu barret mullat fins a l'altre extrem. Ella pensava sobre la sensació d'una realitat palpable, d'un dispositiu que desconnectés i connectés els sentiments d'un cor melòdic, real. Exclamar, respirar molt suaument... i petites i profundes punxades de dolor sense forats. Unes petites punxades que, la dona del barret mullat, tenia la certesa de sentir... acompanyant melodies d'un bell Univers que desconeixia i coneixia. Encara escric un record rere dos punts:
-Quan el teu cos palpiti, aclucal'ulldretiguia'tpelcorquetensjustaquí.
I a continuació, ella em somreia a través del mirall i aclucava l'ull dret amb un barret mullat. Somriures d'aquells que s'enfilen i et fan pessigolles al nas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada