-Totes les persones tenim arrels, diferents arrels. - li digué, somriguent. Cabells que esdevenen a arrels, arrels que esdevenen a diferents mons interiors que pocs han tingut el privilegi de conèixer. Les persones no podem oblidar les nostres arrels, perquè si fos així, la primera pregunta en forma d'espiral seria d'on prové la raça humana metafòricament o filosòficament parlant i la segona pregunta en forma de doble espiral seria d'on provens tu, qui ets. Les flors tenen arrels, els arbres tenen grans arrels que profunditzen a tot deixant un petit rastre. I saben aprofitar tant el temps, que quan bufa el vent... simplement, ballen! És estranyament important saber observar com les flors i els arbres mantenen les seves arrels, tenir cura quan ploren per la pèrdua d'aquestes mateixes. Arrels és l'única paraula que aquest relat oral té en cursiva. Són tan importants, que fins i tot s'han exterioritzat desde els principis d'uns principis en forma de fils. Fils visibles que tallam amb tisores, fils visiblement invisibles que acariciam amb una pinta i dolç sabó perfumat...
Si ho pensam encara més detingudament, quan ens hem acomiadat d'un sol cabell del nostre cap de manera glaçada i esporàdica, sempre ha fet mal. Però pocs segons abans d'arrancar-te'l, saps ja que aquest fil et farà mal. I és aquest, el que també ha format part de tu. Hi ha fils que decideixen no sortir. Persones que han deixat de tenir fils per boirosos motius que la meva ment encara desconeix.
Però segueixen tenint petites arrels.
- Així doncs... què no és guapo això? - li digué, entre rialles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada