Subratllava amb la mirada un preludi musical sense voler. Jocs d'ensucrades paraules que s'enfilaven entre l'extrem del seu barret mullat fins a l'altre extrem. Ella pensava sobre la sensació d'una realitat palpable, d'un dispositiu que desconnectés i connectés els sentiments d'un cor melòdic, real. Exclamar, respirar molt suaument... i petites i profundes punxades de dolor sense forats. Unes petites punxades que, la dona del barret mullat, tenia la certesa de sentir... acompanyant melodies d'un bell Univers que desconeixia i coneixia. Encara escric un record rere dos punts:
-Quan el teu cos palpiti, aclucal'ulldretiguia'tpelcorquetensjustaquí.
I a continuació, ella em somreia a través del mirall i aclucava l'ull dret amb un barret mullat. Somriures d'aquells que s'enfilen i et fan pessigolles al nas.
Margaret
dissabte, 27 d’agost del 2011
divendres, 5 d’agost del 2011
Ballant un swing de paraules
Les gotetes de pluja somreien triunfants entre el seu somriure i els seus cabells. Quan les gotes feien pessigolles, ell agitava l'orella dreta i aclucava els ulls per agraïr aquell petit instant ple d'eternitat. Quin somriure.
Aquell dia, aprofitant metàfores mullades, les paraules del periòdic començaven a sortir xiulant. Xiulàven dintre d'una persona que portava un paraigüa. Aquest paraigüa no li agradava mullar-se, aquesta persona no li agradava portar el paraigüa. Ell, agitava l'orella dreta mentre seguia caminant pel seu camí, feliç. Pensava què faria amb el periòdic quan arribés a casa. Faria un ocellet de paper amb paraules refrescants, perfum i... el deixaria pel jardí. Això mateix! així el periòdic deixaria de ser un senzill i simple periòdic. Però pocs ho sabrien. Ell i el seu somriure, serien els únics testimonis d'una metamorfòsi com la d'un l'ocell, com la d'una paraula. Més o menys, si fa no fa. El dolç i salat paraigüa, seguia rondinant fins que, la persona el va agafar suaument, amb les mans mullades, i el va tancar. Ara no es mullava per dins. Ara la persona amb un mig somriure, es mullava per fora... barrejant fulles de te. Encara quedava un temps bastant considerable per arribar a la botiga, i mentre seguia caminant... Ell ja havia acabat de crear l'ocell de paper. Molt dolçament. Ella poc temps després, arribava per fi a la botiga, deixava el paraigüa, s'eixugava els somriures, i començava la feina. Ell, enganxat dins dels seus pensaments, amb l'ocell de paper entre les mans, li arribava una paraula... Una paraula estranyament interessant.
Ella, no havia deixat d'observar aquell paraigüa, dubtant entre mullar-se per dins o per fora de tornada cap a casa.
Ell, xiuxiuejava una paraula d'un antic i dolç periòdic.
Aquell dia, aprofitant metàfores mullades, les paraules del periòdic començaven a sortir xiulant. Xiulàven dintre d'una persona que portava un paraigüa. Aquest paraigüa no li agradava mullar-se, aquesta persona no li agradava portar el paraigüa. Ell, agitava l'orella dreta mentre seguia caminant pel seu camí, feliç. Pensava què faria amb el periòdic quan arribés a casa. Faria un ocellet de paper amb paraules refrescants, perfum i... el deixaria pel jardí. Això mateix! així el periòdic deixaria de ser un senzill i simple periòdic. Però pocs ho sabrien. Ell i el seu somriure, serien els únics testimonis d'una metamorfòsi com la d'un l'ocell, com la d'una paraula. Més o menys, si fa no fa. El dolç i salat paraigüa, seguia rondinant fins que, la persona el va agafar suaument, amb les mans mullades, i el va tancar. Ara no es mullava per dins. Ara la persona amb un mig somriure, es mullava per fora... barrejant fulles de te. Encara quedava un temps bastant considerable per arribar a la botiga, i mentre seguia caminant... Ell ja havia acabat de crear l'ocell de paper. Molt dolçament. Ella poc temps després, arribava per fi a la botiga, deixava el paraigüa, s'eixugava els somriures, i començava la feina. Ell, enganxat dins dels seus pensaments, amb l'ocell de paper entre les mans, li arribava una paraula... Una paraula estranyament interessant.
Ella, no havia deixat d'observar aquell paraigüa, dubtant entre mullar-se per dins o per fora de tornada cap a casa.
Ell, xiuxiuejava una paraula d'un antic i dolç periòdic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)