Sóc una persona normal amb pensaments normals. O això és el que creia, fins que un dia assolellat, vaig pensar en fer una pizza en forma de cor. Vaig incloure ingredients de tota mena i la pizza finalment em va sortir gloriosa, per sort. (O això també és el que creia). Per tant, no em considero una persona normal amb pensaments normals al segle que visc actualment. I no per la pizza en forma de cor, també podem incloure les ximpleries que m'imagino quan escolto un xarop de violoncels, o quan miro el cel de color maduixa i m'imagino que les estrelles s'apropen més a mi, o també... quan em miro a la gent i me'ls imagino amb cara de gos, o amb bigotis a l'estil Dalí i em ve aquell riure un tant estrefolari i perfumat. Finalment, sóc una papallona amb ulls de color blau fosc universal i orelles de gripau de pell de sal i sucre.
Llavors d'aquest estudi personal sobre la meva "normalitat" i del esplèndid pensament "normal" que tinc, ara us escriuré un seguit de lliçons i un consell solitari que cal tenir en compte:
Lliçó número 1: No us refieu gaire de les estrelles que es mouen i s'apropen a vosaltres.
Lliçó número 2: Si veieu una papallona amb ulls de color blau fosc universal i orelles de gripau de pell de sal i sucre, no us asusteu, regalau-li un somriure...
Consell número 3: Si et tornes boig/boja després d'haver llegit totes aquestes paraules ensucrades amb una olor peculiar a pizza i vols extreure-hi una conclusió exacte, val més que no ho intentis.
Lliçó número 4: En realitat el cel sembla blau, però no ho és.
Cruspireu doncs, una pizza en forma de cor amb formatge de pols estel·lar?
(Va bé per fer ballar neurones!)
Tan fabulós com tu.
ResponEliminaJo també te seguiré amb amplis somriures, aquests escrits me recorden a sa teva peculiar forma de ser i a sa teva constant alegria.